01
Sense haver d'emmascarar-te
Aquí ningú no s'estranya de la teva intensitat, els teus silencis o la teva manera de comunicar-te. La comunitat ho entén.
La comunitat de cites per a ments singulars. Aquí, la teva diferència no necessita justificació.
TDAH · TEA · Altes capacitats · Trastorn límit · Hipersensibilitat
Per fi algú que t'entén.
Aquí ningú no s'estranya de la teva intensitat, els teus silencis o la teva manera de comunicar-te. La comunitat ho entén.
Troba algú amb TDAH, autisme o altes capacitats com tu. Els nostres filtres arriben on altres aplicacions no arriben.
Filtra per país per conèixer persones a prop teu o a l'altra punta del món. Les ments afins no s'aturen a les fronteres.
La IA modera els continguts i una persona revisa cada denúncia. Els comportaments tòxics comporten una expulsió ràpida.
Pots fer servir tot el web gratuïtament i reps crèdits cada dia per indicar que algú t'agrada i escriure missatges. El pla de pagament només hi afegeix avantatges addicionals.
Una comunitat creixent comparteix la teva neurodivergència. Potser la persona que t'entén de debò ja és aquí.
La IA revisa els continguts publicats i una persona intervé davant de cada denúncia. La toxicitat no hi arrela.
Molt més que un catàleg de perfils: un espai per publicar, reaccionar i conversar, també els dies sense coincidències.
Des del registre fins als filtres, tot està adaptat a la teva manera de funcionar. No és una aplicació genèrica amb una casella més.
Aquí, el teu cervell atípic no és cap defecte. És part del que et fa únic.
Una comunitat creada per ments que funcionen diferent i per a elles.
33 formes d'atipicitat reconegudes. Totes les neurodivergències hi són benvingudes.
El TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament que implica desatenció persistent i/o hiperactivitat-impulsivitat i pot afectar la vida quotidiana. La presentació i les necessitats de suport varien d'una persona a una altra.
TDA és un terme antic que sol referir-se a la presentació predominantment inatenta del TDAH. Pot implicar dificultats persistents d'atenció, organització o finalització de tasques i s'ha d'avaluar en el seu context.
L'autisme és una condició del neurodesenvolupament molt diversa que implica diferències en la comunicació i la interacció social, així com patrons restringits o repetitius de conducta, interessos o activitats. Les capacitats, les experiències sensorials i les necessitats de suport varien àmpliament.
La síndrome d'Asperger és un diagnòstic històric ara inclòs dins l'espectre autista. No equival a tot l'autisme sense discapacitat intel·lectual; els perfils lingüístics, les capacitats i les necessitats de suport són molt variables.
La dislèxia és un trastorn específic de l'aprenentatge que afecta sobretot la lectura precisa i fluida de paraules i la descodificació. No s'explica per una intel·ligència baixa, i els punts forts varien entre persones.
El trastorn del desenvolupament de la coordinació afecta l'adquisició i l'execució d'habilitats motores coordinades. Dispràxia és un terme d'ús comú més ampli i no sempre n'és un sinònim exacte. L'impacte i les adaptacions útils varien.
La discalcúlia és un trastorn específic de l'aprenentatge que afecta el sentit numèric, la memorització de fets aritmètics, el càlcul o el raonament matemàtic. No s'explica per una intel·ligència baixa; els perfils i les necessitats de suport varien.
La disortografia és un terme descriptiu per a dificultats persistents d'ortografia. Segons la classificació, el diagnòstic formal pot correspondre a un trastorn del desenvolupament de l'aprenentatge amb afectació de l'expressió escrita, i no a un diagnòstic autònom universal.
El trastorn del desenvolupament del llenguatge és un trastorn del neurodesenvolupament que afecta l'adquisició i l'ús del llenguatge oral, en l'expressió i/o la comprensió. No s'explica per una intel·ligència baixa; els perfils i les necessitats de suport varien. Disfàsia és un terme antic o d'ús variable segons el país.
Les altes capacitats intel·lectuals descriuen capacitats cognitives notablement avançades, valorades amb mesures psicomètriques i informació contextual. No són un diagnòstic clínic ni impliquen una personalitat, una sensibilitat emocional, una creativitat o dificultats socials determinades.
Alt potencial emocional és una etiqueta no clínica sense una definició diagnòstica estandarditzada. De vegades s'utilitza per parlar d'emocions intenses o empatia percebuda, però no estableix cap diagnòstic ni una manera concreta de funcionar.
La doble excepcionalitat és un terme educatiu, no un diagnòstic, per a la combinació d'altes capacitats amb una discapacitat o un trastorn de l'aprenentatge o del neurodesenvolupament. Cada condició s'ha d'avaluar per separat; les fortaleses i les necessitats de suport poden ocultar-se mútuament.
La disgrafia designa dificultats duradores amb el gest d'escriptura: traç lent, costós o poc llegible, sense relació amb la intel·ligència ni amb l'esforç. Es distingeix de la disortografia, que afecta l'ortografia, i els suports útils varien d'una persona a una altra.
El quequeig és un trastorn de la fluïdesa de la parla: repeticions de sons o síl·labes, allargaments, blocatges silenciosos en què la paraula no surt. La intensitat varia molt segons el context i l'interlocutor, i no diu res del vocabulari ni de la confiança en un mateix: anticipar les paraules temudes i esquivar-les sovint pesa tant com les disfluències que se senten.
El trastorn del processament auditiu és una dificultat del cervell per analitzar el so tot i tenir una audició normal: entendre una conversa amb soroll de fons, distingir sons semblants, retenir una instrucció oral llarga. No és una pèrdua auditiva ni una hipersensibilitat sensorial general, i per identificar-lo cal una avaluació audiològica especialitzada.
El trastorn del desenvolupament intel·lectual designa limitacions del funcionament intel·lectual i de la conducta adaptativa aparegudes durant el desenvolupament: és la denominació que fan servir avui les classificacions, en lloc d'etiquetes més antigues. Les necessitats de suport varien enormement, des d'una ajuda puntual fins a un acompanyament constant, i el terme tot sol no diu res sobre l'autonomia ni sobre com és algú en parella.
El trastorn de tics crònics consisteix en tics motors o tics vocals que duren més d'un any, però mai els dos tipus alhora: això és el que el distingeix de la síndrome de Tourette. Sovint una sensació premonitòria precedeix el tic, i la intensitat varia molt segons les èpoques, el cansament o el context.
El trastorn de l'aprenentatge no verbal descriu un perfil en què el llenguatge es manté com a punt fort, mentre que l'orientació en l'espai, la coordinació motriu i la lectura dels senyals no verbals demanen molt més esforç. Descrit des de fa una cinquantena d'anys, no consta com a entitat autònoma al DSM-5: els seus límits encara es discuteixen i sovint es confon amb la dispràxia o amb un perfil autista sense discapacitat intel·lectual.
El trastorn bipolar tipus I requereix almenys un episodi maníac. Els episodis depressius són freqüents, però no necessaris; l'evolució i les necessitats d'atenció varien entre persones.
El trastorn bipolar tipus II inclou almenys un episodi hipomaníac i un episodi depressiu major, sense antecedents d'episodi maníac. La depressió pot ser greu; l'impacte i les necessitats d'atenció varien.
El trastorn ciclotímic comporta períodes crònics de símptomes hipomaníacs i depressius que no compleixen els criteris d'episodis complets. Pot afectar molt el funcionament i no és simplement una forma lleu del trastorn bipolar.
Distímia és el terme antic del trastorn depressiu persistent, caracteritzat per un estat d'ànim depressiu crònic i símptomes associats. La gravetat i l'impacte varien, i una valoració permet distingir-lo d'altres trastorns.
Depressió estacional és una denominació comuna per a un trastorn de l'estat d'ànim amb patró estacional, habitualment depressió recurrent. El patró hivernal és freqüent, però també n'hi ha d'estival; el tractament s'ha d'individualitzar amb un professional.
El trastorn depressiu major associa, durant un període prolongat, un estat d'ànim baix o una pèrdua d'interès a canvis de la son, de l'energia, de la gana o de la concentració. No és un tret de caràcter ni una manca de voluntat, l'evolució varia i existeixen tractaments eficaços.
El trastorn disfòric premenstrual associa, en la fase prèvia a la menstruació, símptomes marcats de l'ànim, d'irritabilitat o d'ansietat que s'atenuen clarament quan s'inicia. Es distingeix de la síndrome premenstrual per la intensitat i la repercussió, i la seva detecció es basa en un seguiment al llarg de diversos cicles.
El TAG implica preocupació excessiva, persistent i difícil de controlar en diversos àmbits de la vida, sovint amb inquietud, tensió, fatiga o dificultats de concentració o son. El malestar i l'impacte varien, i hi ha tractaments eficaços.
El TOC inclou obsessions, com pensaments, imatges o impulsos intrusius no desitjats, i/o compulsions per reduir el malestar. No es limita a preferir l'ordre o la neteja; els tractaments basats en l'evidència poden reduir els símptomes.
El TEPT pot aparèixer després d'una exposició traumàtica i inclou intrusions, evitació, canvis negatius de l'estat d'ànim o del pensament i més activació o reactivitat. Els símptomes varien; no són una feblesa i l'atenció professional sensible al trauma pot ajudar.
El trastorn de pànic inclou atacs de pànic recurrents i inesperats, seguits de preocupació persistent o canvis de conducta relacionats amb la seva repetició. El malestar i l'impacte varien, i hi ha tractaments eficaços.
El trastorn d'ansietat social implica una por marcada de ser observat o avaluat negativament, amb evitació o malestar intens. Va més enllà de la timidesa habitual; l'impacte varia i hi ha tractaments eficaços.
L'agorafòbia és una ansietat marcada davant situacions d'on sembla difícil escapar o rebre ajuda: transports, cues, multituds, espais oberts, sortir sense companyia. No és la por als espais amplis en sentit literal, i l'evitació que en resulta sol ser el que més limita la vida diària.
La fòbia específica és una por intensa i desproporcionada que desencadena un objecte o una situació concreta: animals, sang i injeccions, altures, avió, espais tancats. El desencadenant és estret i l'etiqueta no diu res sobre la valentia ni sobre l'ansietat general d'una persona: el que més pesa en el dia a dia és l'evitació construïda al voltant de l'objecte.
El TEPT complex, reconegut a la CIM-11, afegeix als símptomes del TEPT (intrusions, evitació, sensació permanent d'amenaça) dificultats duradores de regulació emocional, d'imatge d'un mateix i de relació amb els altres, normalment després d'un trauma repetit o prolongat. Són aquestes tres dimensions afegides les que el distingeixen del TEPT simple, i sovint es confon amb el trastorn límit de la personalitat tot i que només se superposen en part.
El trastorn dismòrfic corporal és una preocupació absorbent per un defecte de l'aspecte que els altres no veuen o consideren mínim, amb conductes repetides: mirar-se al mirall, comparar-se, camuflar, demanar que et tranquil·litzin. El DSM-5 el situa entre els trastorns obsessivocompulsius i relacionats: no és vanitat ni una simple insatisfacció amb el cos, i tant la zona implicada com la intensitat varien molt d'una persona a una altra.
El mutisme selectiu és una incapacitat constant de parlar en determinades situacions socials, mentre que la parla és normal en altres contextos, sovint a casa. El DSM-5 el classifica entre els trastorns d'ansietat: no és una negativa, ni timidesa, ni una elecció, i no diu res del nivell de llenguatge ni de les ganes de vincular-se.
El trastorn d'acumulació és una dificultat persistent per desprendre's d'objectes, sigui quin sigui el seu valor, fins al punt que l'acumulació impedeix fer servir les habitacions per a allò per a què estan pensades. El DSM-5 el situa entre els trastorns obsessivocompulsius i relacionats: no és deixadesa ni simple desordre, el malestar apareix davant la idea de llençar, i l'abast varia molt d'una persona a una altra.
Les conductes repetitives centrades en el cos apleguen gestos dirigits al propi cos i repetits fins a deixar marca: arrencar-se els cabells (tricotil·lomania), pessigar-se la pell (dermatil·lomania), mossegar-se les ungles o l'interior de les galtes. Situades al DSM-5 al costat del TOC i dels trastorns relacionats, alleugen una tensió en comptes de buscar el dolor, cosa que les distingeix de l'autolesió, i sovint són tan automàtiques que la persona se n'adona després.
El trastorn límit de la personalitat pot afectar la regulació emocional, l'autoimatge i l'estabilitat de les relacions, amb possible impulsivitat o por de l'abandonament. El diagnòstic no defineix la persona, i les psicoteràpies estructurades poden reduir els símptomes.
El trastorn de la personalitat evitativa implica inhibició social persistent, sentiments d'inadequació i gran sensibilitat a la crítica o al rebuig. Va més enllà de la timidesa habitual i pot afectar diversos àmbits de la vida.
El trastorn esquizoide de la personalitat implica distanciament persistent de les relacions socials i expressió emocional limitada. No és esquizofrènia; les preferències relacionals i les necessitats de suport varien.
El trastorn de la personalitat dependent implica una necessitat excessiva que tinguin cura d'un: dificultat per decidir sol, per expressar desacord o per començar alguna cosa sense suport, i una por marcada de quedar-se sense ajuda quan una relació s'acaba. Gaudir de la companyia o portar malament la solitud no n'hi ha prou per definir-lo, i es distingeix de la personalitat evitativa, on pesa més la por del judici que la necessitat de suport.
El trastorn narcisista de la personalitat uneix una necessitat marcada d'admiració, un sentiment desmesurat de la pròpia importància i una empatia de difícil accés, sobre una autoestima molt més fràgil del que sembla. La paraula s'ha convertit en una acusació habitual en les històries de parella: aquí designa un diagnòstic clínic, fet al llarg del temps i del conjunt d'una vida, no un veredicte dictat després d'una ruptura.
El trastorn paranoide de la personalitat comporta una desconfiança duradora envers les intencions dels altres, en què paraules o gestos corrents es llegeixen com a possibles atacs, enganys o traïcions. Es distingeix del deliri paranoide: no hi ha ruptura amb la realitat, i la intensitat varia molt d'una persona a una altra i d'una etapa a una altra.
El trastorn esquizotípic de la personalitat reuneix un malestar durador en les relacions properes, un pensament o una percepció poc habituals i un estil excèntric. Es distingeix de l'esquizofrènia per l'absència d'un episodi psicòtic clar, i tant la intensitat dels trets com el desig de vincle varien molt d'una persona a una altra.
El trastorn de la personalitat obsessivocompulsiva és un funcionament durador centrat en el perfeccionisme, l'ordre i el control, en què les normes, les llistes i els detalls acaben comptant més que el resultat o que la flexibilitat. Es distingeix del TOC: aquí les exigències semblen justificades a la mateixa persona, mentre que en el TOC les obsessions s'imposen contra la seva voluntat, i que algú vulgui fer les coses ben fetes no n'hi ha prou per a aquest diagnòstic.
El trastorn antisocial de la personalitat descriu un patró durador de menyspreu i vulneració dels drets dels altres, present des de l'adolescència i visible en diversos àmbits de la vida. Un diagnòstic no és un pronòstic: les conductes canvien amb l'edat i amb el tractament, varien molt d'una persona a una altra, i el terme no equival a psicopatia, una noció veïna però distinta.
El trastorn histriònic de la personalitat descriu un patró durador de cerca d'atenció, amb una expressió emocional intensa, molt demostrativa i que canvia de pressa. Sovint s'hi afegeixen una forta suggestionabilitat i relacions viscudes com més íntimes del que realment són. La categoria és criticada pels seus biaixos històrics de gènere, que van portar a diagnosticar-la molt més en dones: no diu res sobre la sinceritat del que se sent, i els seus límits se solapen força amb la personalitat límit i la narcisista.
La hiperreactivitat sensorial és un símptoma o tret descriptiu en què sons, llums, textures, olors o sabors provoquen respostes molt fortes. No és un diagnòstic autònom; pot aparèixer sola o amb diferents condicions, i les adaptacions útils varien.
La sinestèsia és un tret neurològic en què un estímul sensorial o conceptual desencadena automàticament i de manera constant una altra percepció, com un so que evoca un color. Normalment no és patològica i les experiències varien.
La misofonia descriu una tolerància reduïda a determinats sons o patrons sonors, amb respostes emocionals i físiques intenses. Té una definició de consens i s'està investigant, però no és un diagnòstic autònom en les principals classificacions actuals.
El concepte de persona altament sensible descriu la sensibilitat de processament sensorial com un tret psicològic dimensional. No és una malaltia ni un diagnòstic, i les estimacions de freqüència varien segons l'escala, el llindar i l'estudi.
L'afantasia és l'absència o la quasi absència d'imatges mentals voluntàries: si et demanen que visualitzis una cara o una poma, no apareix cap imatge, o gairebé cap. No és cap trastorn ni cap dèficit de memòria: el coneixement es manté intacte, el que falta és la visualització, i el grau va del buit total a imatges febles i fugaces.
La misoquinèsia és una reacció negativa intensa, de vegades física, davant la visió de petits moviments repetitius dels altres: una cama que es belluga, uns dits que repiquen, un bolígraf que gira. S'ha descrit fa poc i es distingeix de la misofonia, que té a veure amb els sons: la intensitat varia molt d'una persona a una altra, i empipar-se de tant en tant amb un tic no n'hi ha prou per parlar-ne.
La prosopagnòsia del desenvolupament és una dificultat duradora per reconèixer les cares, present des de sempre i sense cap lesió cerebral que l'expliqui; afectaria al voltant del 2 % de la població. El reconeixement passa llavors per la veu, la manera de caminar, el pentinat o el context, i no reconèixer algú no diu res de l'interès que se li té ni de la memòria en general.
La hiperacúsia és una intolerància a sons d'intensitat corrent, viscuts com a massa forts i de vegades dolorosos, encara que l'audició mesurada continuï sent normal. Es distingeix de la misofonia, que apunta a sons concrets, i de la fonofòbia, que és una por al so. Demana una valoració audiològica, i portar taps de manera permanent tendeix a agreujar el fenomen en lloc de calmar-lo.
L'esquizofrènia és un trastorn psicòtic que pot combinar símptomes anomenats positius (al·lucinacions, idees delirants), símptomes negatius (retraïment social, aplanament de les emocions, pèrdua d'empenta) i dificultats cognitives com l'atenció o la memòria de treball. Té tractament i les trajectòries són molt diverses: hi ha qui viu un únic episodi, hi ha qui té una evolució fluctuant, i la recuperació és un dels desenllaços possibles. Dues idees molt esteses són falses: no fa perillosa cap persona, ja que qui la té és molt més sovint víctima que autora de violència, i no té res a veure amb la doble personalitat, que correspon a un diagnòstic completament diferent.
El trastorn delirant es caracteritza per idees delirants que es mantenen al llarg del temps, gairebé sempre al voltant de la persecució, la gelosia, l'erotomania o una preocupació somàtica. A diferència de l'esquizofrènia, hi manquen la resta de símptomes psicòtics, i el funcionament sovint es conserva fora del tema afectat: la feina, la vida quotidiana i les relacions poden continuar com abans. La força de la convicció i l'espai que ocupa varien molt d'una persona a una altra, i l'etiqueta no diu res sobre si algú és perillós.
El trastorn esquizoafectiu combina símptomes psicòtics amb símptomes de l'estat d'ànim marcats, depressius o maníacs, juntament amb períodes psicòtics que apareixen fora dels episodis anímics. Se situa a la frontera entre l'esquizofrènia i els trastorns de l'estat d'ànim, motiu pel qual el diagnòstic de vegades triga a establir-se. La intensitat dels símptomes, la seva evolució i les necessitats de suport varien molt d'una persona a una altra.
L'anorèxia nerviosa és un trastorn de la conducta alimentària que combina restricció de la ingesta, una por intensa a guanyar pes i una percepció alterada del propi cos. És una condició seriosa però tractable, l'evolució varia i no es dedueix de la silueta de ningú.
L'ARFID designa una alimentació molt restringida deguda al fàstic sensorial per certes textures, olors o colors, a una manca d'interès pel menjar, o a la por d'un incident com ofegar-se o vomitar. El que el distingeix de l'anorèxia nerviosa és l'absència total de preocupació pel pes o per la silueta: el cos no hi és en joc, només ho és l'acte de menjar. Freqüent entre les persones autistes, no té res a veure amb un caprici ni amb una mala educació, i la seva intensitat varia molt d'una persona a una altra.
La bulímia nerviosa combina episodis d'ingesta viscuts amb pèrdua de control i les conductes compensatòries que vénen després: vòmits provocats, laxants, exercici intens o dejuni. El pes acostuma a mantenir-se dins del que és habitual, de manera que el trastorn no es veu des de fora, ni tan sols per a les persones properes. És una condició seriosa però tractable, i es distingeix del trastorn per afartament, en què els episodis no van seguits de compensació.
El trastorn per afartament consisteix en episodis en què es mengen grans quantitats de menjar amb una sensació de pèrdua de control, sense les conductes compensatòries regulars pròpies de la bulímia, i amb un malestar marcat. És el trastorn de la conducta alimentària més freqüent, i no és el mateix que un excés ocasional ni que una falta de voluntat. La seva presentació varia molt d'una persona a una altra, i la corpulència no permet ni confirmar-lo ni descartar-lo.
L'addicció comportamental descriu una pèrdua de control sobre una conducta que es manté malgrat les seves conseqüències, fins a ocupar cada cop més espai i desplaçar tota la resta. Només el trastorn per joc d'atzar i el trastorn per videojocs estan reconeguts a les classificacions internacionals: altres usos excessius, ja siguin pantalles, compres o sexualitat, continuen en debat i no constitueixen diagnòstics. Gaudir molt d'una activitat no és una addicció: el que compta és la pèrdua de control i l'impacte en la vida quotidiana.
El trastorn per consum de substàncies designa un consum que continua malgrat les seves conseqüències negatives, amb pèrdua de control sobre la quantitat o el moment, un desig imperiós difícil d'ignorar i, de vegades, tolerància i signes d'abstinència en deixar-ho. La seva intensitat varia molt d'una persona a una altra i segons les etapes, i la recuperació s'assembla a un recorregut llarg, amb recaigudes possibles, més que no pas a un interruptor que s'apaga d'una vegada per totes. El diagnòstic descriu una relació amb una substància que s'ha tornat problemàtica: no diu res sobre el valor, la fiabilitat ni la voluntat de la persona.
La despersonalització és la sensació persistent d'estar separat d'un mateix, dels propis gestos o de les pròpies emocions; la desrealització aplica la mateixa impressió al món del voltant, que sembla irreal, com filtrat, i sovint es descriu com viure darrere d'un vidre. El judici de realitat es manté intacte: la persona sap que es tracta d'una impressió i no d'un canvi real del món, cosa que distingeix aquest estat d'una experiència psicòtica. Sentir-ho puntualment és molt freqüent; és la durada de l'estat i la seva repercussió en la vida quotidiana el que fa parlar de trastorn.
El trastorn d'identitat dissociatiu es caracteritza per la presència de dos o més estats d'identitat diferenciats, acompanyats d'amnèsies que afecten esdeveniments quotidians i no simples despistes. Està molt lligat a un trauma precoç i repetit, i no s'ha de confondre amb l'esquizofrènia, que és un trastorn diferent. La imatge que arriba del cinema, feta de canvis espectaculars i de perillositat, no descriu la realitat de la majoria de les persones afectades.
Alt potencial creatiu és una etiqueta no clínica sense un llindar diagnòstic estandarditzat. Pot descriure algunes capacitats de pensament divergent o producció creativa, però no determina el funcionament global ni el valor d'una persona.
La síndrome de Tourette és un trastorn del neurodesenvolupament amb múltiples tics motors i almenys un tic vocal al llarg del temps, no necessàriament simultanis, durant més d'un any i amb inici abans dels 18 anys. Els tics i les necessitats de suport varien; poden coexistir TDAH o TOC.
L'alexitímia designa la dificultat per identificar i posar en paraules les pròpies emocions, sovint acompanyada d'un pensament orientat al concret. No és un diagnòstic sinó un tret transdiagnòstic mesurat amb qüestionari, freqüent en l'autisme sense ser-li exclusiu, i no significa absència de sentiments.
L'epilèpsia es caracteritza per la repetició de crisis lligades a una activitat elèctrica anòmala del cervell, que poden anar de breus absències a crisis amb pèrdua de consciència i moviments involuntaris. Les formes i les repercussions varien enormement d'una persona a una altra, i moltes persones estan ben controlades amb tractament, amb llargs períodes sense cap crisi. Una crisi aïllada apareguda en un context concret, com una febre alta o la manca de son, no és prou per parlar d'epilèpsia: el diagnòstic es basa en la repetició i en una valoració mèdica.
La hipermobilitat articular designa una amplitud de moviment que va més enllà del que és habitual en una o diverses articulacions, de vegades acompanyada de dolor, de fatiga i d'una sensació d'inestabilitat, dins d'un espectre que inclou la síndrome d'Ehlers-Danlos hipermòbil. Sovint es reporta una comorbiditat amb l'autisme i el TDAH, però l'associació encara s'està estudiant. No és una neurodivergència en si mateixa: moltes persones flexibles no noten cap molèstia, i l'impacte en la vida diària varia moltíssim d'una persona a una altra.
La narcolèpsia és un trastorn neurològic del son marcat per una somnolència diürna excessiva i per accessos de son irresistibles, que apareixen fins i tot després d'una nit completa. Algunes persones presenten també cataplexia: una pèrdua brusca del to muscular desencadenada per una emoció, sovint el riure o la sorpresa. No és mandra, ni manca de voluntat, ni un simple deute de son, i la intensitat dels símptomes varia molt d'una persona a una altra.
La síndrome de retard de fase del son correspon a un rellotge intern desplaçat de manera duradora: adormir-se i despertar-se arriben molt tard, mentre que el son en si manté bona qualitat quan res no el limita. No és un insomni ni una manca de disciplina, i la magnitud del desfasament varia molt d'una persona a una altra. Les dificultats vénen sobretot del frec amb els horaris imposats: cites al matí, jornades de feina i el ritme d'una vida en comú.
Les seqüeles cognitives d'un traumatisme cranial són les dificultats d'atenció, de memòria, de fatigabilitat o de regulació emocional que persisteixen després d'un cop al cap, un cop passada la fase aguda. És una atipia adquirida i no pas del desenvolupament, sovint inclosa dins la neurodivergència en sentit ampli perquè el funcionament cognitiu queda modificat de manera duradora. La recuperació varia molt d'una persona a l'altra i pot continuar durant molt de temps, de manera que el quadre dels primers mesos diu poc del dels anys següents.
Només calen 2 minuts. És gratis i pots explicar qui ets.
Filtra per neurodivergència, país, distància i afinitats per trobar persones que funcionen com tu.
Publica a la comunitat, reacciona a les publicacions i parla en privat, sempre al teu ritme.
Sense màscara. Sense explicacions. Només tu, i per fi algú t'entén.
Perquè una connexió autèntica comença quan pots ser tu del tot.
Sí. Atypiklove és un lloc de cites neurodivergent gratuït: reps crèdits cada dia per indicar que algú t'agrada i escriure, sense pagar res si no vols.
Sí. Tu tries les atipicitats amb què t'identifiques, sense haver de demostrar res ni presentar un diagnòstic.
La IA modera els continguts contínuament i una persona revisa cada denúncia. Els comportaments tòxics comporten una expulsió ràpida.
Afegeix més crèdits diaris i, segons el pla, extres com veure a qui ja li agrades. L'experiència bàsica continua sent gratuïta.
Registre gratuït en 2 minuts. No cal cap targeta.